ENTREVISTA

ENTREVISTA sobre l’anorèxia

Aquí us deixem una entrevista a una dona que es diu Gloria, la qual la seva filla pateix la malaltia anomenada anorèxia. Ens explica tots els detalls, i el que va arribar a patir la seva filla. El nom de la noia que va patir la malaltia és Beatriz.

-Quan et vas plantejar que la teva filla podia tenir un problema seriós?

 Els vespres i no sabia per què. Però en realitat vaig veure el problema clar als onze, quan va deixar de menjar el que l’agradava. Nosaltres anem molt a la platja d’Altea. Tots els anys Beatriz s’inflava de gelats però de sobte deixà de menjar-ne i només ens demanava polos de gel, verdura i coses que no engreixessin. Aquell estiu va perdre molt de pes. Vam acudir al seu pediatra, i per ell la nena estava bé. De totes maneres als quinze dies vam tornar a anar-hi i vas ser llavors quan va notar el problema, en dues setmanes va perdre molt de pes.

-En tot aquest temps, Beatriz sabia que tenia un problema?

Se’n va donar conta. El més bo que ha tingut Beatriz és que molt aviat va demanar ajuda. Ella sabia que alguna cosa anava malament, i això va ajudar molt. De totes maneres, no va ser sempre així. Les veïnes li deien que tenia un cos estupend, que de major seria model.  Això era just el que no havien de dir.

Ella va mirar a la seu mare i li va dir: tot això es molt complicat.

Quan més aprimava la seva filla, més la miraven els nois. Tot i que ella es seguía veient grassa.

-Per què creus que es veia així?

Beatriz era una noia que tenia problemes emocionals, molt absorbent, molt pendent també del món adult. Suposo que per el fet de voler ser, com aquest model ideal de la televisió, la feia esta en el centre. No se si m’entens. Si ets una persona graciosa, faràs les gràcies i rebràs aquesta atenció.

-Després d'haver passat per diferents metges i psicòlegs, com ha estat el tractament que sí ha funcionat amb la teva filla?”

Per començar aquest és un tractament indefinit, i ha de conscienciar-se d’això. Es pot superar, però és un procés lent en el que mai s'ha de baixar la guàrdia. Beatriz està molt millor. Ha après a assumir que es pot ser imperfecte, i ser feliç amb això. Els que pateixin anorèxia tenen que aprendre a estimar-se. Un bon pas es dóna quan són adolescents i comencen a tenir alguna relació amorosa. Manifesten el seu amor, i assumeixen certes responsabilitats emocionals. Jo ho he notat amb la meva filla. De totes formes la meva filla ha passat per vàries teràpies, individuals, de grup, i hem saltat d'una associació a una altra. Per sortir d'això has de demanar, provar, canviar moltíssim.

-La Seguretat Social no us dóna pautes o preparació davant aquest problema?

Ens donen pautes. El primer que et diuen és que la filleta no pot entrar a la cuina, que no ha de menjar tota sola. Se li ha de pesar el menjar... una sèrie d'indicacions. En això els meus pares em van ajudar molt. Jo vaig feina en un centre de fillets amb síndrome de Down. No podia estar amb ella quan li toca menjar, així que els avis venien tots els dies a casa. Tota la família giràvem en torn a ella. No sabíem com tractar-la. No sabíem si consentir-li tot o no passar-li ni una. Les seves crisis ens afectaven a tots i, d'alguna manera, el seu pare i jo ens sentíem culpables.

-Però sempre que es parla d’aquesta malaltia es pensa amb anorèxiques, no és aquesta una malaltia nomes de dones?

No. És cert que a la dona sempre se li ha exigit que fos aquest model eròtic, sempre ha estat molt definit el model de dona que hauria de ser. En canvi als homes no els ha passat això. Les dones ens hem sentit culpables per no estar guapes, per no estar a casa cuidant els fills. En canvi l'home sols s'exigia un prestigi professional. Però des de fa poc, a l'home també se li està exigint que estigui guapo, que estigui fort, que s'assembli a aquest model. Com ja t'he dit cap sector de la societat s'escapa. Sí, cada vegada hi ha més homes anorèxics.